Zona andina

Imatges de Andes Per als pobles andins, l’univers formava una totalitat. Cada una de les seves parts (és a dir, naturalesa, animals, déus i humans) estaven interrelacionades.

Cosmovisió i art

Aquest fluir d’energies era present també entre el món dels vius i dels morts. Els seus déus, que provenien de la naturalesa, tenien un caràcter dual: eren homes i dones a la vegada. Els oposats es complementaven per establir l’equilibri. En aquesta dualitat divina hi havia cabuda tant per a la creació com per a la destrucció.

Homes i dones establien diàlegs amb cada part de la naturalesa per acostar-se més al coneixement de l’essència humana.

En la cerca del que és diví i sagrat neix l’art com a vehicle per dialogar amb els déus.

El cosmos era tripartit; els Inques el van recuperar i van homogeneïtzar les creences andines, i van deixar l’univers vertical de la següent manera: el Hanan Pacha (món celeste), representat per l’àguila o el còndor; el Kai Pacha (món terrestre), en el qual hi ha el puma o el jaguar; i l’Ujku Pacha (inframón), on habita la serp.

Aquests móns alhora es subdividien en una llarga cadena de dimensions que originaven altres móns. Era allí on el sacerdot o xaman es movia. El xaman, durant els somnis o el trànsit, treia la paraula dels déus en un llenguatge simbòlic, que desvelava i també ocultava el missatge de les divinitats.

Era el vehicle de comunicació entre el que és humà i el que és diví; per això tenia prestigi dins de la comunitat.

Dels objectes utilitzats com a medi d’expressió religiosa, destaquen els metalls, els tèxtils, les plomes d’aus de la selva, les pedres, els minerals i el spondylus princeps.

Els teixits i la ceràmica acompanyaven els difunts a les seves tombes. A gairebé tota l’àrea andina es col·locava el mort en posició fetal, per renéixer a la nova vida, i al seu voltant es col·locaven els tèxtils.

El spondylus (bivalva de conquilla vermella) era considerat la menja dels déus i per obtenir-lo havien de submergir-se en les aigües equatorianes.

Els metalls, les pedres i els minerals eren sagrats, per ser obtinguts de les entranyes de la Pachamama o mare terra.

Dels metalls, importava el seu color, so, moviment i iconografia. El moviment s’obtenia gràcies a la tècnica del laminat. Respecte al color, jugaven amb els aliatges de metalls i pintaven les superfícies de les peces. Finalment, aconseguien que tant els metalls com la ceràmica reproduïssin els sons de la naturalesa.

Amb l’arribada dels conqueridors espanyols, el món imaginat i creat durant mil·lennis va quedar suspès en el temps, però en l’actualitat el pensament precolombí segueix viu a les comunitats indígenes.

zona cultural Zona andina

Enllaços

Veure peces

Què en queda avui?

La festa del sol (Inti Raimy)

A la tradició andina existeixen quatre festivitats relacionades amb el cicle del blat de moro, que corresponen temporalment als solsticis i els equinoccis. D’aquestes quatre celebracions, la més important durant l’imperi inca va ser Inti Raymi (festa del sol), al solstici d’hivern.

Aquesta celebració tenia lloc cada 21 de juny, moment en el qual el sol es troba en el punt més distant dels Andes. Per evitar que el déu suprem Wiracocha encarnat en el sol (Inti) es perdés en la immensitat de l’univers, Sapa Inca l’implorava des de Cusco. D’aquesta manera, Inti tornava un cop més en acostar-se a Tahuantinsuyu per fecundar la terra i perquè el poble tingués aliment. Així s’iniciava el nou any solar.

Amb l’arribada dels conqueridors espanyols, està celebració va ser prohibida per considerar-se pagana i contrària a la fe catòlica.

L’any 1944 alguns intel·lectuals peruans van recuperar aquesta festa de la història per al gran públic, però va passar a celebrar-se el 24 de juny, coincidint amb el dia de Sant Joan.

A l’actualitat és una escenificació teatral amb caràcter més aviat festiu, però no per això deixa de ser una forma de reivindicació del llegat cultural indígena.

A l’època dels Inques, la nit anterior es reunien els cacics procedents de tot l’imperi a la plaça Aucaypata de Cusco (actual plaça d’Armas).

S’apagava el foc de totes les cases de Tahuantinsuyu i a la plaça de Cusco tots els assistents esperaven a la gatzoneta i amb els braços oberts l’arribada del sol. Quan apareixia, Sapa Inca brindava amb chicha en dos vasos d’or. Vessava el vas de la seva mà dreta en honor al sol i del vas de la seva esquerra en prenia un glop i el repartia entre els altres Inques. Després s’encenia el foc nou utilitzant com a mirall el braçalet d’or del sacerdot. Aquest foc era portat al Temple del Coricancha, on els cacics lliuraven les seves ofrenes a Inti. Després tornaven a la plaça per sacrificar animals i fer els vaticinis.

En l’actualitat s’escenifiquen aquests actes, però amb alguns canvis. El festeig comença davant de Coricancha on Sapa Inca, triat en concurs, invoca el sol en quítxua. Transportat en una llitera per gents vingudes de l’antic territori inca, es dirigeixen al Temple de Sacsayhuamán, on esperen els espectadors perquè comenci la cerimònia. Sapa Inca invoca el sol com antany. Després vénen les danses, la música i, com feien abans les dones triades per servir l’Inca, es reparteix chicha i pa de blat de moro.

Carnaval d’Oruro

Segons la llegenda, Wari (el senyor dels terratrèmols) era despertat cada matí per Inti Wara (l’aurora). Un dia Wari va intentar posseir-la però no ho va aconseguir, perquè el pare d’ella (Inti) va acudir a defensar-la. Encolerit, es va venjar pervertint els pobladors de la regió perquè abandonessin el culte al sol i els treballs d’agricultura. Aquests pobladors es van consagrar a la mineria i es van fer apàtics i esquerps.

Inti Wara es va acostar en forma d’una bella ñusta i els va fer recuperar els ritus solars i els va ensenyar quítxua.

Wari es va venjar enviant una legió de formigues, un gripau gegant, un llangardaix monstruós i una enorme serp. Inti Wara els va vèncer, però per poder fugir de Wari es va convertir en la Verge del Socavón, patrona dels miners.

Wari, vençut i humiliat, habita avui a les entranyes de la terra, on és senyor de les riqueses del subsòl.

Wari va passar a ser anomenat Tío; sota la influència dels missioners catòlics, aquest semidéu va passar a tenir aspecte demoníac. Se’l representa amb cos mig humà mig animal i amb un gran fal·lus que simbolitza la seva libidinositat.

Perquè Tío no s’enfadi i els privi dels minerals o causi accidents dins de la mina, els miners li ofrenen alcohol, coca, encens i li col·loquen cigarretes enceses als llavis.

Durant els dies de Carnaval, els habitants d’Oruro (Bolívia) i en especial els miners, realitzen diferents actes per honrar Tío, la Verge del Socavón, la Pachamama i els esperits protectors de les muntanyes.

Entre les activitats que es realitzen, hi ha peregrinacions, lliuraments d’ofrenes, balls, comparses, concerts, etc. Un dels actes és la wilancha, en la qual es purifica la terra amb sang d’animal, especialment de llama. El karaku és el menjar comunitari en el qual no falten les llegendes, l’alcohol i la sagrada fulla (coca).

Als Andes, la coca és la base de la medicina tradicional indígena, però també simbolitza la comunicació amb allò que és diví, la qual cosa la converteix en la millor ofrena per als déus.

Crèdits